ANAMORFOSIS

Anamorfosis és una paraula grega que significa transformació i és una técnica utilitzada per distorsionar una imatge però que depèn del punt de vista es veu com una imatge normal. Segle VII, per situar-nos. Leonardo Da Vinci ja en parlava.

Anamorfosis també és una botiga sensacional, d’antiguitats, del barri Gòtic de Barcelona. És una botiga diferent amb antiguitats diferents: fonògrafs , gramòfons, telèfons… Jo vaig descobrir Anamorfosis de la mà del bon amic Josep Maria Camps de Mercantic de Sant Cugat quan vàrem muntar l’Exposició “Televisors que han fet història”. Anamorfosis està regentada per Anna Amorós amb qui m’agrada molt tractar pel seu entusiasme, energia i la seva professionalitat. Francesc Arellano és un excel·lent col·leccionista i sempre el veig tranquil, m’inspira pau. Són una parella molt maca i a mi m’agrada treballar amb gent així, amb gent normal encara que no és tan normal trobar-los. Gràcies amb ells hem pogut muntar l’Exposició “Mòbils? 15 Telèfons històrics. Fixa’t-hi” a la Fira dels Brocanters a la Diagonal, que va acabar aquest diumenge 28 de març i on el meu gabinet ha dirigit  els temes de Comunicació. L’Exposició ha agradat molt gràcies a telèfons del segles XIX i XX. Des del anomenat popularment Al Capone fins el model Marilyn. Gràcies, Anna i Francesc! Ah, la botiga està a Baixada de Santa Eulàlia, 4 de Barcelona.

Exposició " Mòbils? 15 Telèfons històrics. Fixa't-hi"
Exposició " Mòbils? 15 Telèfons històrics. Fixa't-hi"

 

EL CINTURÓ MARRÓ

El que jo els expliqui.

Sóc un fan de l’Ave, però l’altre dia vaig haver de viatjar en avió. De casa, a Barcelona,  a l’Aeroport en total una hora i 45 minuts (metro + tren Aeroport +bus a la terminal 4). Això em passa per buscar alternatives. Res m’atabala més que la possibilitat de perdre un avió (a tot això, toco fusta, no n’he perdut mai cap), però l’altra dia quan anava a Madrid en va anar pels pèls.
Quan vas molt, molt atabalat, tot hi juga en contra.. Des d’aquí demano públiques disculpes al ciutadà estranger X per fotre-li el cinturó sense ser-ne conscient.
Al control d’accés de l’Aeroport per anar a embarcar en fan passar per la cinta : 1-La jaqueta 2- La bufanda. 3-Cartera  4- El meu cinturó 5-La maleta 6- L’ordinador 7- La funda de l’ordinador . Em falten mans i em sobren coses.
Tot això, no vaig adonar-me’n que no em vaig treure el cinturó marró malgrat les peticions de la senyoreta de seguretat. Per això en vaig arreplegar un que hi havia a la cinta del control de seguretat,  ben a prop de les meves coses. A dalt de l’avió me’n vaig adonar que portava el meu cinturó marró i... un altre cinturó marró a dins de la cartera. Per un moment se’m va glaçar “l’ala”. Ara que escric a mà  això a l’avió entenc per què el senyor estranger que estava al costat de la cinta acompanyat per la seva senyora, em va dir, tímidament “It’s mine” ( és meu). Es referia al seu cinturó marró. Si no hagués estat estranger, segurament m’hagués muntat un pollastre considerable i haguéssim caigut barallant-nos al damunt de la Guàrdia Civil.
Queda clar que jo vaig posar volant el cinturó a la meva cartera i que ell va patir les meves presses i la por de perdre el vol. Disculpes, senyor X, a més encara que estic fent dieta vostè estava més prim que jo i no podré gaudir del cinturó.
Amb tot l’enrenou vaig ser “l’últimíssim” passatger  en pujar l’avió, i fins i tot tinc la sensació que ja no hi havia ni el “finger” posat.
Jo ho he escrit tot en aquest “Bloc del blog”, i el senyor X? Potser també ho escriurà tot al seu blog, i potser li posarà a partir del seu viatge a Barcelona  el títol del “Bloc del cinturó marró” ( en anglès, és clar).

Portada de la revista americana The New Yorker
Portada de la revista americana The New Yorker